Som en un petit teatre. El director musical, Herr Buff, es queixa del tracte que li dóna l’empresari teatral, Herr Vogelsang, un home fanfarró que es vanta de saber de tot. Ha trobat al despatx de l’empresari una ària d’un compositor modern que li va com l’anell al dit per descriure la seva situació: dia i nit treballant sense descans per a qui no t’agraeix mai res. (Notte e giorno faticar, de “Don Giovanni”).

Herr Buff està esperant la signorina Silberklang, que malgrat el seu llinatge, està disposta a fer-se passar per italiana –idioma que estudia amb obstinació -. L’empresari del teatre desitja que la prima donna de la seva propera producció sigui italiana, i la senyoreta Silberklang vol aquest paper a les totes.

Però l’empresari ja ha iniciat converses amb Frau Herz, una soprano alemanya, de caràcter, a qui demana un i altre cop que canti l’ària dels adéus, que tant li agrada.

La signorina Silberklang entra per fer la seva audició, amb gran sorpresa per part de Frau Herz, que ja donava el paper per seu i un cop ha acabat d’escoltar l’ària de la soprano pretesament italiana, vol donar-li una lliçó de virtuosisme vocal cantant “Sento che dea son io” de Vicent Martin i Soler, l’autor de moda a Viena.

Herr Vogelsang, l’empresari, no sap per quina decidir-se i proposa una nova prova: una lectura a primera vista d’una ària que un compositor bon amic seu ha escrit per a la seva nova òpera (“il mio tesoro, de “Don Giovanni”), però les dues dames prefereixen fer-ho a la seva manera i s’enfronten amb el trio “Ich bin die erste Sängerin”, (jo som la prima donna) tot i que l’empresari intenta posar pau assegurant que cadascuna és un ésser únic. Quin mal de cap per l’empresari! Què decidirà?

El signspiel acaba amb un quartet moralista: l’artista vol ésser justament reconegut, però l’ambició i l’individualisme fan esdevenir mesquí al més gran.